Quim Serra Toro

La meva primera aproximació a la militància política, encara no orgànica, fou durant l’onada de referèndums populars (2009-2011) encetada a Arenys de Munt, com a col·laborador de Gràcia Decideix. Al cap de poc vaig entrar en contacte amb l’Esquerra Independentista a la universitat a través dels companys del SEPC. Tot i no militar a nivell estudiantil, aquesta coneixença i la col·laboració a l’assemblea de facultat són l’origen del meu vincle amb la CUP. Els primers anys de militància a la CUP vaig treballar sobretot a nivell local, participant als inicis del Casal Popular Tres Lliris (antic) i impulsant una assemblea juvenil a Gràcia Nord i el Camp d’en Grassot en col·laboració amb ARRAN, recentment format. Aquesta assemblea no va aconseguir quallar però va ser un bon aprenentatge sobre com hem de calibrar i planificar les nostres apostes polítiques.

També vaig participar en diverses campanyes contra la gentrificació a la Vila de Gràcia i vaig formar part de la plataforma Gràcia cap a on vas? i participar als inicis de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia —germen de l’actual Sindicat d’Habitatge de Gràcia. La participació orgànica en aquests darrers espais la vaig interrompre per acord d’assemblea el 2015 en esdevenir conseller de districte de Gràcia (No ens oposàvem en cap cas a la doble militància, però la situació aleshores la situació i debats de l’activisme local ho feia recomanable.) i portaveu de la CUP-Gràcia a l’ajuntament —a Barcelona els districtes tenen plens propis. La tasca de conseller de districte em va permetre entrar en contacte amb la cara institucional del nostre municipalisme, conèixer-ne els matisos i dificultats. També vam aconseguir alguns èxits tàctics, sobretot en termes de regulació de la restauració i el turisme, o sent els primers a plantejar la possibilitat que l’ajuntament bloqués la formació de propietats verticals exercint el dret de tanteig i retracte.

Al llarg dels darrers deu anys també he dut a terme diverses tasques orgàniques internes. La primera responsabilitat fou de representant local a l’AT i al cap de poc com a coordinador de nucli. Durant cinc anys, entre titular i suplent, també vaig representar la territorial de Barcelona al Consell Polític Nacional i al Grup d’Acció Parlamentària. A nivell municipalista, formava part de l’Oficina Tècnica de Districte, que coordinava la lluita institucional a Gràcia i vaig formar part del Secretariat Municipal de Barcelona. Els darrers anys, però, no he assumit càrrecs orgànics i m’he centrat a fer tasques de formació —també amb altres organitzacions de l’EI.

Amb tot, haver participat en un òrgan executiu en un moment tan intens i complex com la tardor del 2017, crec que va ser un gran aprenentatge sobre com coordinar logísticament una organització, com gestionar —i com no— aspreses internes, o sobre com traslladar els nostres plantejaments estratègics al pla tàctic en moments d’agudització del conflicte polític i social. Així mateix, el pas pel CPN brinda la possibilitat de conèixer altres realitats territorials i entendre, fins i tot quan no es comparteixen, l’existència d’altres plantejaments sobre com ha d’actuar la CUP o el nostre moviment per assolir els nostres objectius compartits.

La darrera dècada i mitja ha estat un continu d’agitació política i social, començant per les protestes contra les retallades resultants de la crisi del 2008, que en molts casos encara tenen continuïtat —amb el cas paradigmàtic del sindicalisme d’habitatge—, i seguint per l’esclat de l’independentisme de masses que va dur al punt àlgid del Primer d’Octubre, però també a un canvi de model en la protesta popular ben visible el 2018 i 2019. En paral·lel, també hem viscut els auges del feminisme i l’ecologisme o la presa d’importància de lluites com l’antiracista. La CUP ha estat lluitant a tots aquests fronts i n’ha compartit tant l’ascens fulgurant com els moments de desorientació estratègica i desmobilització. Finalment, els darrers dos anys han estat marcats per una pandèmia que ha suposat una forta interrupció de la nostra manera de militar i ha aprofundit en molts espais rupturistes la sensació de derrota i retrocés.

Tot i que les darreres eleccions autonòmiques al Principat ens van ser prou favorables, sembla que costi reactivar-nos a nivell militant, reconnectar i reimpulsar la mobilització. Sembla que l’apatia s’hagi fet general entre el conjunt de la societat i dins la CUP mateix després del confinament. Però malgrat que el present grisegi, de fons el món es mou, i la CUP haurà d’encarar, els propers anys, un conjunt de reptes que no seran menors. En primer lloc per com les darreres setmanes podem observar grans moviments en els conflictes entre potències imperialistes a escala global. En segon perquè, malgrat el moment d’aparent estancament polític, comença a haver-hi cada cop més indicis d’un repunt de la conflictivitat social —vegis l’increment de vagues— i nacional —aquí hi serà clau l’ascens i eventual arribada/condicionament al govern del feixisme espanyol.

És clau que, en aquesta època de calma aparent no ens limitem a conduir la nostra organització com una simple gestora, cal que el SN endegui una tasca polític frenètica en tots els camps per arribar tan preparats com sigui possible a una nova onada de conflicte que pot ser molt més propera que no ens pensem. Així doncs, què ens cal fer ara?

• Cohesió ideològica. La CUP és diversa dins els objectius compartits que ens uneixen, però cal saber-ho gestionar amb maduresa. Hem de fer un salt endavant, de ser una agregació de punts de vista, a fer una síntesi més coherent que ens permeti establir sòlides estratègies a llarg termini i canalitzar la discrepància com una rica font d’autocrítica. Per això caldrà una decidida aposta per a la formació i el debat, tenir voluntat de superar les capelletes i posar el nostre gra de sorra per a la renovació del conjunt de l’independentisme combatiu.

• Estratègia per a incidir. Si ens cohesionem ideològicament podrem establir estratègies d’alta volada i aplicar-les de manera consistent. En aquest sentit, és essencial tenir independència estratègica, pensar, a cada moment, quins són els millors passos per assolir els nostres objectius. Això vol dir que rebutgem aliances amb altres espais polítics? No, això seria sectari. Hem de fer les aliances que convinguin quan tinguem objectius tàctics compartits. Això vol dir que ens hem de supeditar? No, hem de tenir sempre al cap on volem arribar i ser conscients de quan una aliança ha deixat de tenir sentit.

• Iniciativa política i incidència. La independència estratègica que volem va orientada, ni més ni menys, a passar de replicar i reaccionar contra escenaris que ens venen donats a ser nosaltres mateixos qui elaborem els nous escenaris de conflicte, qui sàpiga situar els temes de debat, marcar la posició i obligar els altres a moure’s. Això ens ha de permetre tenir el màxim d’incidència, és a dir, capacitat de canviar la realitat. I per a tenir-la cal que pivotem sobre tres eixos que es concatenen: 1) conscienciar políticament, 2) organitzar militants i 3) mobilitzar.

Per a fer tot això és clau que el SN sàpiga coordinar la nostra lluita parlamentària, gran tribuna de difusió de les nostres idees vers la població, però també el front municipalista, que a més d’aquesta tasca a nivell local és importantíssim per alimentar la mateixa CUP de nova militància però també per nodrir altres espais de militància rupturista i retroalimentar-nos-hi, fer Unitat Popular.

En l’escenari actual també serà cabdal treballar decididament les relacions polítiques amb els sindicats combatius, els moviments estudiantil i juvenil, el feminisme i moviment LGBTI+, l’ecologisme, i l’antiimperialisme. Això es deu al fet que, davant un més que probable ascens de l’espanyolisme feixistoide i coincidint amb el debilitament d’una socialdemocràcia esgotada i una nova crisi econòmica, serà importantíssim haver bastit una acumulació de forces real i un projecte alternatiu que tregui l’independentisme de la letargia i el torni a posar al centre com a eina clau de la ruptura. El nostre paper ara és construir aquest Poder Popular Català alternatiu per quan arribi l’hora.

Però per fer tot això també cal pensar com enfortir la nostra estructura, com ser forts internament per poder fer la batalla externa. Les nostres tasques organitzatives principals són:

• Créixer i consolidar-nos. La CUP, des de la seva entrada al parlament el 2012 ha crescut i ha arrelat a nous llocs, però també patit una llarga crisi de creixement, amb constants reajustaments de la nostra organització interna. Cal que aprenguem a créixer quantitativament alhora que ens consolidem qualitativament. Créixer per consolidar-se i consolidar-se per seguir creixent. A tal fi seran importants, tant la formació i el debat, com incrementar encara més el suport a la creació i seguiment de noves i velles AL per part de l’estructura nacional.

• Crear una aliança entre base i direcció. L’estructura assembleària de la CUP ha patit molt arran del gran creixement experimentat, però també per la multiplicació de les decisions urgents i els debats sobrevinguts. Això, de vegades, ha estat l’origen d’espais de decisió informal i ha generat desconnexió de les qüestions nacionals per part de la base militant. Assumint que la història no pot anar enrere, cal que busquem mecanismes per tal que la nostra direcció sigui forta i pugui maniobrar però alhora rebi estímuls permanents d’una base amb capacitat de control real. Cal clarificar els mecanismes de presa de decisions i millorar els de control dels acords. També cal entomar la tasca històricament oblidada de formar quadres mitjos que facin de corretja de transmissió. La desconnexió ens fa dèbils quan la gent més bregada no pot seguir. Tothom ha de ser necessari però no podem dependre de ningú.

I finalment, tenim al davant una tasca que ens pot semblar la més complicada d’entomar i alhora la més necessària: recuperar la frescor. Tots enyorem els moments en què, amb molta feina al darrere, érem capaços d’il·lusionar nous i nous sectors de la nostra societat. Recuperar això no depèn d’un eslògan ben encertat o d’una espècie de màgia estranya, depèn de què fem i com ho fem també en les èpoques més sòrdides. Cal que treballem tots plegats per una CUP més forta per als qui hi som i per als molts que hi vindran.